En cada casa tradicional había un pequenu arsenal de ferramientes qu’acompañaben la vida diaria: les fesorias (azaes); les brosas (hachos); les gadañes, colos ferros o fierros de cabruñar (incla y martiellu para preparar el filu); los garabatos y garabatas (garabatos de madera); les ganchas o forcadas; la fouz, foucinas o focetas (focetes de mano); los goxos, cestos texíos con tires de madera (tenía’l goxo llenu de patacas); la grade; el llabiegu (aráu de madera), y el brabante o labegón (aráu de vertedera), ente otres munches.
Estes ferramientes formaben parte del utillaje imprescindible en toa casa llabradora. La so tipoloxía, materiales y nomes variaben según les zones, pero toes compartíen trés traces esenciales: durabilidad, cencellez d’usu y xuna adaptación perfecta al tipu de terrén y cultivu.
Aquellos preseos, senciellos y resistentes, compartíen xuna mesma virtú: taben fechos pa durar; sirvíen pa llabrar, segar, recoyer, reparar… y yeren tan necesarios como’l pan d’acaldía. Yeren oxetos nacíos de la esperiencia acumulada mientres xeneraciones, afechos a les necesidaes concretes de cada llabor, cada estación y cada paisaxe.
El caltenimientu de los preseos yera tamién xuna xera constante: afilar fueyes, reparar mangos o templar el fierro. Nello había una sabiduría práctica que garantizaba la so llarga vida útil y, coles mesmes, reflexaba xuna forma d’entender el trabayu: curiar les ferramientes yera curiar la mesma tierra. Neses manos que reparaben y afinaben el filu sosteníase non solo la economía doméstica, sinón tamién xuna relación íntima y respetuosa cola redolada.
Mario Yáñez