Publicado en Rutes

Ruta del Acebache nel coceyu de Villaviciosa

Nesta ruta, catalogada como la PR.AS-199, vamos percorrer el tramu oficial que tien el so puntu d’entamu en Tazones y el so puntu final na mina del acebache, más otru tramu que vamos añedir para convertila en circular.

Tazones, ye por tanto, el nuesu puntu d’entamu y final d’esta sienda, que va dexanos visitar diversos llugares d’interés. Empezamos nesti guapu pueblu, para avanzar na ruta lo que nos dexará visitar la ilesia de San Félix de *Oles, y yá nel so parte final la mina d’onde s’estrayía l’acebache. El camín escurre entre *praderías, en dellos trechos arrodiáu de trupa vexetación, en determinaos tramos cercanu al mar, ente que n’otros transita más alloñáu de la mariña.

Mientres emponemos escontra’l puntu d’entamu de la ruta, vamos reparando tolo que Tazones nos amuesa. De primeres, detenemos énte’l molín de Kiko, sobro’l regueru de Los Lindones, cercanu al ampliu aparcamientu y que’l so teyáu foi restauráu apocayá.

Enfusamos nel pueblu pasando al pie de la ilesia de San Miguel, nel barriu de San Miguel, que data del añu 1950.

Diriximos escontra la plaza del *Riveru, yá nel barriu de San Roque, onde un panel esplicativu apúrrenos amplia información sobro esti importante llugar del pueblu. Nesta plaza depositábense les ballenes pa la so despiece, y tamién tenía llugar el varáu de les embarcaciones y la distribución de la pesca. Anguaño puede vese un cabestrante que xunto coles «palanques» sirvía pa sacar les embarcaciones de l’agua, («sabordar»), y echales a l’agua («botar»).

Siguimos, dexando a un llau la célebre casa de les conches, en que les sos proximidaes vemos la primer señal de la ruta. Casa de les conches ya indicador de ruta.

Nun podemos resalvar esti panel de madera que nos sale al pasu y nel que se representa xuna escena costumbrista, la de les muyeres qu’en tiempos pasaos dedicaben a la vienta del pexe. Sol títulu «A elles», esta representación constitúi un xustu y merecíu homenaxe a les muyeres d’esti pueblu marineru, qu’exercíen el so oficiu nes dures condiciones d’aquella dómina.

Ente que les cais del pueblu van empinándose cada vez más, pasamos al llau de dos guapos horros d’estilo Villaviciosa. Dellos horros d’esta tipoloxía caracterizase por tener talles na madera de los lliños principalmente, a imitación del estilu románicu. Na fotografía reparamos un arquillo talláu sobro la puerta.

Pa compensar l’esfuerzu, la xubida regálanos xunas magnífiques vistas de Tazones.

Esti percorríu ascendente #desenvolver ente tramos d’escaleres y caminos empedraos hasta llegar al Faru de Tazones. Nel faru de Tazones o faru de Villaviciosa, que data de 1864, afitámonos na gran vidrera de la so torre.

A partir d’esti puntu, el senderu escurre pola rasa costera, constituyida por amplies praderíes pa, de siguío, travesar una curiosa zona na que’l camín arrodiase de trupa vexetación. En determinaes ocasiones, ye posible entever el mar ente l’arbolea cuidao que, nesti tramu, la ruta trescurre relativamente abargana de la mariña.

El camín conduznos escontra la punta del Olivo, en que les sos proximidaes un estratéxicu bancu de madera que, a manera de mirador, déxanos faer una parada p’almirar la bella postal que conformen el mar Cantábricu y los sos cantiles.

Siguimos avanzando pel senderu, que ufiértanos dende esti llugar xuna amplia panorámica na que ye posible columbrar la ciudá de Xixón.

A partir d’equí’l camín va alloñándose adulces de la mariña pa, de nuevu, trescurrir ente praderíes. La imaxe un tanto interesada d’esti arcu vexetal fai detenese pa contemplalo.

Prosiguimos la nuesa ruta dende la que yá podemos ver la ilesia de San Félix d’Oles, y escontra la cual conduznos el camín.

Esta ilesia data del sieglu XIII y pertenez al estilu románicu rural. Reparamos que se complementa con un pórticu y xuna espadaña, que fueron añedíos darréu. A esta ilesia atópase adosáu’l campusantu. Al pie de la mesma, un monolitu dexa constancia del esfuerzu de los vecinos d’Oles na restauración d’esta edificación relixosa.

Tres la visita a esta ilesia, siguimos el camín pa dirixinos escontra’l siguiente puntu importante del percorríu de güei, la mina del acebache, oxetivu principal d’esta ruta. Pa ello esviamos del camín principal siguiendo les indicaciones.

Una vegada nel allugamientu nel que s’atopa la mina, lo primero que reparamos ye una área recreativa tomada pola yerba y los felechos, y a la izquierda según baxamos pel senderu, la bocamina aludida.

Ye bien recomendable detenese énte’l panel esplicativu que s’atopa allugáu nesti llugar, yá que nos apurre munchos datos interesantes, ente los cualos destacamos los siguientes:

L’acebache ye orixinariu del periodu xurásicu y formóse a partir de la madera de determinaes especies vexetales de coníferes.

D’esta zona de la costa de Villaviciosa, estrayense mientres sieglos esti material, caracterizáu pola so alta calidá.

Na actualidá, la estracción del acebache ufierta grandes dificultaes, lo que llevó a qu’esta actividá tea a puntu d’escastase. Esta ye la razón pola que munches de les pieces ellaboraes na actualidá vienen de restos d’acebache refugaos nel pasáu y abandonaos nes escombreres.

Nos talleres familiares d’acebache los homes y les muyeres teníen distribuyíes les xeres.

La redolada d’esta antigua mina d’acebache ye realmente espectacular. Un regatu qu’escurre na redoma déxanos almirar un antiguu y *coqueto ponte de piedra, según los restos d’un vieyu molín. Pa contemplar estes singulares construcciones, enfusamos unos metros pel senderu qu’escurre paralelu al regueru.

Travesamos esta pequena ponte pa llegar hasta les ruines del vieyu molín. Les húmedes y vetustes piedres, casi ocultes pol mofu y la vexetación, fai que permanezamos mientres dellos minutos totalmente cautivaos énte esta arcaica estructura.

Nun abandonamos esti enclave, ensin amosar esta prímula de bellos colores que surde ente la trupa yerba. Mientres tol trayectu vinimos reparando les numberoses especies de flores qu’afaten los praos y cantos de caminos nesta atípica, por poco lluviosa, primavera.

La ruta oficial puramente felicidá remataría nesti llugar, tal que comentemos al empiezu d’esta descripción. Sicasí, nós optamos por tornar a Tazones siguiendo otru trayectu pa faer la ruta circular, una vegada retomáu’l camín principal.

Ye por ello qu’a partir d’equí nun disponemos de señalización colo qu’hai que tar sollertes pa tomar la dirección correcta. Con éses nel siguiente encruz qu’atopamos y que s’amuesa na imaxe, vamos deber de xirar a la izquierda.

 

Siguimos caminando, y al empar reparando elementos característicos d’esta zona, como ye’l casu d’estes muries nes que s’alternen piedres pequenes con piedres más grandes, que apaecen asitiaes cada ciertu intervalu en posición vertical. Esta disposición llamónos l’atención al vistila namá nesta zona d’Asturies anque probablemente tamién esista en dalgún otru llugar que desconozamos.

Avanzamos nel nuesu percorríu mientres reparamos maraviyoses vistas de la mariña.

Un pocu más palantre, yá próximos al puntu final de la nuesa ruta, llegamos a otru encruz nel que vamos deber de xirar a la derecha pa tomar una carretera descendente, que va ser el tramu final y que nos llevará hasta Tazones.

Pa rematar esti post, señalar qu’esta ruta, d’aprosimao 10 kms., transita per caminos en bones condiciones. Nun ta exenta de dalgún tramu en fuerte pindiu, el primeru al empiezu de la ruta, y otru al altor de la punta del Olivo, sicasí, trátase de trechos curtios y faciéndolos con tranquilidá nun son tremendamente dificultosos. La señalización ye bona anque si optamos por faer la ruta circular hai que tar sollertes al tramu final pa tomar la dirección correcta.

 

 

Autor:

Maestra de Llingua Asturiana Colexu Carmen Ruiz-Tilve - Uviéu

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *